Diferents orientacions teòriques

Comença un altre curs, per mi completament nou. Es un any totalment diferent, canvi d’universitat, canvi de companys, mestres i una nova assignatura que ja havia treballat a la universitat on estudiava anteriorment, que toca tornar a treballar.

Vaig tenir que escollir la assignatura de Psicologia de l’educació com no presencial, ja que em coincidia amb una altre de primer i al treballar també molts de matins no podria assistir a totes les classes. Vaig pensar que com ja havia treballat tot el temari que aquesta composa, no em seria molt difícil fer-ho sense anar a classe, era conscient de que hauria de treballar molt, però la veritat es que portar-la amb totes les altres assignatures i la feina, requereix un gran esforç per la meva part.... que espero poder portar i no tenir que abandonar, el meu esforç m’ha costat arribar fins aquí com per ara deixar-ho....

Doncs, una vegada feta les presentacions, començaré fent una breu definició del que significa psicologia, educació i les dues conjuntes.

La psicologia és la ciència que estudia el comportament humà a nivell afectiu , cognitiu, social i físic.

L’educació és un conjunt d’accions intencionades i planificades que provoquen canvis a les persones, tant de conducta com de pensament.

La psicologia de l’educació és per alguns mestres es una aplicació de la psicologia a diverses situacions amb problemes educatius. Encara que uns diuen que fan aportacions per millorar el procés d’ensenyament- aprenentatge, altres diuen que nomes s’hauria de cenyir a les conductes educatives.

Segons Genovard i Gotzens, (1990) la psicologia de l’educació és “la ciència que tracta dels processo d’ensenyar i aprendre, defineix els mètodes d’investigació adequats per al seu estudi i busca solucions per als problemes que hi puguin sorgir”.

Com ja veiem, educació i psicologia, son un sol i d'això parlaré en la meva primera entrada de la psicologia evolutiva i de com aquesta ens ajuda com a futurs mestres i com a mestres a evitar els problemes que puguin tenir els nostres alumnes.

L’origen de la psicologia de l’educació es sol confondre amb el començament de la psicologia científica. Al 1879 és funda el que es el primer laboratori de psicologia científica amb Wunt. Aquí es quan comencen a dir que la psicologia neix com una ciència. A partir del naixement de la psicologia científica es comencen a parlar de diferents autors: William James, Alfred Binet, Thorndike , John Dewey entre d’altres.

A partir d’aquí ens trobem en la psicologia de l’educació com a disciplinar nuclear de la teoria educativa, estabilització entre el 1920 i 1950 aprox., aquesta etapa va tenir força importància, el moviment psicomètric: l’elaboració d’inventaris de personalitat, interessos vocacionals, tests, etc... i també comencen a tenir molt força les escoles psicològiques: conductisme, psicologia de la Gestalt i psicoanàlisi.

Des de aquella etapa ens anem aproximació multidisciplinària dels fenòmens educatius de psicologia de l’educació entre el 1950 i el 1975 on trobem, el descobriment americà de l’obra de Piaget, la divulgació a Occident de l’obra de Vigotski i el desenvolupament de la cibernètica, la teoria general de sistemes, la teoria de la informació i la teoria de pressa de decisions contribueixen  a fer evident les insuficiències del conductisme i la necessitat d’un nou plantejament.

Una vegada aquí ja ens plantem en la situació actual que comença sobre el 1975, on trobem autors com Piaget, Brunner, Ausubel , entre d’altres.

Tots aquests autors que trobem al llarg de la història, ens marquen com a futurs mestres, sense adonar-nos quan treballem a dins d'un aula o observem alguna mestra, ens adonem de que utilitzem totes aquestes teories i tècniques. Estudiar tot això, és enriquiment i aportació d'estratègies com a futurs mestres per tal de que puguem ajudar als nostres alumnes a desenvolupar-se globalment i a saber fer front a les diferents situacions que ens vindran i haurem de saber solucionar.  

S’ha de tenir molt en compta que cada infant es diferent i que hem de saber respectar els seus ritmes, les necessitats individuals de cadascun, saber respectar-los, motivar-los, ajudar-los i acompanyar-los. S’ha de saber escollir bé els models d’aprenentatge i d’intervenció més adequats per la nostra aula, ja que són factors que afecten el canvi comportamental. Tot això es fonamenta amb totes les teories i aportacions que ens van enriquint al llarg del nostre camí.

Una vegada dit tot això, hem centraré en les diferent teories que ens ajudaran a l’hora de ser mestres i quan haguem de fer ús d’elles per tal de poder cobrir les necessitats dels nostres infants. Són diferents aportacions teòriques que al meu parèixer, encara que no estigui totalment d’acord amb tot el que diuen, considero que totes tenen aportacions necessàries de cara en el dia a dia d’un mestre.

Pluralisme epistemològic

Conductisme

El conductisme és una de les orientacions teòriques de la Psicologia Educativa que més ha influenciat en l’educació i en la pedagogia.

Aquesta considera l’ambient extern com el principal factor de la conducta humana i com per part dels mestres volien millorar i modificar situacions conductuals i d’aprenentatge.

El seu màxim representant fou Watson, aquest és el que ens parla del ESTIMUL-RESPOSTA seguit de Skinner amb el conductisme operant. Aquests donen importància de l’ambient extern sobre les influencies de la conducta humana, com ja s’ esmentat anteriorment, considerant la ment de l’infant quan neix com una tabula rasa, és a dir, les influencies externes aniran modelant la ment del nen. No tenen en compte la consciència, els sentiments i l’estat de la ment, deixen de banda tot allò que no es pot veure (no observable) i es basen amb l’observable.

De vegades a les aules no som totalment conscients, que utilitzem aquesta orientació teòrica per tal de reforçar les conductes que han realitzat els nostres alumnes, ja sigui per reforçar una conducta positiva o per intentar que no es torni a repetir una conducta el mestre emet un reforç per tal de que hi hagi més possibilitats de que l’infant no ho torni a repetir reforçada. Tot això, m’aporta que sense adonar-me, he pogut observar aquestes conductes en un mestre i no ho relacionava i ara al treballar-ho en el primer treball enriqueix els meus coneixements i que en un futur ho pugui aplicar bé, ja que conec més profundament la teoria.

Orientació cognitiva

Aquest sorgeix a Anglaterra a la segona Guerra Mundial, hi apareix la demanda d'investigacions aplicades i relacionades amb la capacitat humana, com era:

-          Pilotar un avió, la vigilància amb radar, desxifrar codis, entre d'altres.

Però no va ser fins al 1956, quan va sorgir el enfrontament amb el conductisme i això va ser considerat el “moment funcional” de la Psicologia Cognitiva. I des de els anys 60 fins el present hi ha hagut un ràpid creixement.

Un dels màxims representants és Jean Piaget (1896-1980), la qual cosa probablement va influir en les seves investigacions i en els seus resultats, es va interessar en com l’ésser humà obté coneixements, com hi accedeix i com els acumula.

Va demostrar que les interaccions d'un nen amb el seu entorn es tornaves més complexes i adaptades a mesura que la seva estructura cognitiva s’articulava més a través de la maduració i l’experiència. Segons aquest, l’estructura cognitiva son esquemes que determina la qualitat de la interacció de l’individu amb l’entorn.

La psicologia cognitiva centra l’estudi en els processos mentals, com funciona la nostra ment, com pensem, raonem.

El desenvolupament cognitiu de la persona té el seu origen en el canvis que es produeixen, en ella mateixa i en el seu entorn, des de el moment que neix. Durant les primeres setmanes ha d'ajustar i coordinar les seves funcions fisiològiques per poder sobreviure en el nou medi, ja que fins aleshores creixia i madurava a l’úter matern.

Partint de tot això Piaget es basa en les etapes del desenvolupament (funcionament de la intel·ligència) on es posa en marxa tres mecanismes:

-      Assimilació: Consisteix en la incorporació d'elements externs a l’estructura mental de la persona.

-          Acomodació: És la reorganització dels elements de l’estructura, després que s’hagi produït una assimilació.

-          Adaptació: L’equilibri que existeix entre l’assimilació i l’acomodació.

Considero que aquesta es una de les millors teories que expliquen, els procediments que tenim les persones per aprendre. Aquesta no creu en reforços externs, considera que es l’ambient el que condicionarà l’aprenentatge de l’infant. Per tant, com a futurs mestres hem de tenir molt en compte l’ambient com a factor que influeix en el desenvolupament global de l’infant.

Orientació psicosocial

Aquesta es basa en l’auto coneixement de l’alumne basant-se en el funcionament de l’entorn social de l’infant, per tal de poder millorar la seva pràctica educativa. Dins aquest camp trobem el psicoanàlisi, algunes teories humanistes, entre d'altres.

En conclusió, aquesta orientació teòrica el que estudia són les relacions socials de les persones, sense oblidar com s’ha dit anteriorment amb el que es basa.

Aquesta orientació es força positiva ja que el nen desenvolupa un paper molt actiu i sempre és el protagonista. Es imprescindible que l’infant sigui partícip del seu propi aprenentatge i aquestes teories compleixen aquest fet.

Orientació ecològica

Aquesta a constitueix bàsicament un model sobre la realitat social de les persones, composada de diferents sistemes a diferents nivells que mostren un patró d'interrelacions i d'influències mútues.

El seu màxim representat fou Bronfenbrenner, aquest ens explica que els sistemes socials mostren un patró de relacions estructurat en cercles concèntrics, en el centre del qual es troba la persona en desenvolupament, immediatament després es contemplen els entorns en els que interactua directament i a una distància més llunyana un conjunt extern d’influències d’altres sistemes socials. En la perifèria es troben els patrons ideològics i les institucions socials de cada cultura.

A continuació definiré cadascun dels sistemes breument, el primer cercle correspon al microsistema, aquest fa referència a les activitats, rols i relacions interpersonals que la persona en desenvolupament experimenta, en un entorn determinat, no hi ha un sol microsistema, ja que la persona a mesura que es desenvolupa, en va incorporant de nous i va experimentant i va experimentant i les influències d’altres persones en el propi comportament. Després trobem el mesosistema, que l’autor l’entén com les interrelacions de dos o més entorns del microsistema en les que participa l’individu. Aquesta relació entre el microsistemes (mesosistema), potencia el desenvolupament de la persona. Per tant, Bronfenbrenner troba molt important el desenvolupament de la persona en els entorns més pròxim, però també dona la possibilitat d’intervenir amb la persona amb desenvolupament sense la condició d’interactuar directament amb ell. Això, dona pas al següent cercle concèntric anomenat exosistema, aquest és entès per l’autor com al·lusió a un o més entorns que no inclouen a la persona en desenvolupament com a participant actiu.

Per últim, trobem el macrosistema, és l’estructura ecològica més externa de la persona en desenvolupament que influeix en l’individu principalment per mitjà de les capacitats per determinar quines relacions  hi ha entre les diferents estructures que es produiran en un moment històric determinat. En conclusió, aquest constitueix la par de la ideologia i el sistemes de creences de la societat en la que conviu la persona en desenvolupament.

Aquesta teoria considero que es força positiva , ja que tots els sistemes i contextos son potenciadors del desenvolupament i per una mestra conèixer el entorn i tot el que influeix sobre el teu alumne, t’ajuda a buscar solucions a aquells comportament o situacions que l’infant pot presentar.

Una vegada he treballat totes aquestes orientacions teòriques per realitzar la pràctica 1, m’adono que totes s’utilitzen en el dia a dia de l’aula, cadascun escollirà la que consideri que sigui més eficaç en aquella situació i per el seu alumnes, però totes considero que són valides i m’han aportat ampliació i saviesa en els meus coneixement. Amplia el meu repertori de recursos i estratègies en el meu futur com a mestre.

Per últim dir, que com a futura mestre vull poder utilitzar totes aquestes orientacions teòriques ben aplicades, sempre basant-me en les necessitats de cada infant individualment i el ritme de cadascú, per tal de poder aplicar la que consideri que és més apropiada envers a les necessitats que aquells presentin.

Fins aquí la primera entrada del tema 1, fins aviat!!!!